“La Castanyada és una festa que es ve celebrant des de fa molts i molts anys, des d’abans que els nostres rebesavis hagueren nascut. Llavors, la gent vivia ocupada en treballar, aconseguir menjar i tenir llenya per cremar a la nit i estar calents. Llavors les persones no vivien com vivim ara: no tenien calefacció a casa, ni televisió, ni llum ni electricitat!, i tampoc hi havia supermercats, ni cotxes ni moltes coses que tenim avui dia.”
La festa de la Castanyada esta vinculada amb la celebració del dia de Tots Sants i l’entrada en l’ època freda de l’any, en la que proliferen les reunions familiars i la recerca del caliu, més enllà del foc a terra. El que la tradició diu és que la vigília de tots sants les campanes de les esglésies tocaven a morts tota la nit, i que els més forts de cada família s’anaven repartint per ajudar al mossèn a fer sonar les campanes. Mentre, les famílies i els amics es reunien per a recordar les persones que havien mort: treien fotografies antigues, o objectes que fossin d’aquelles persones (medallots, llibres, caixetes..) i encenien una espelma per a què, allà on fossin, els morts sabessin que els vius encara se’n recordaven d’ells i elles. Us podeu imaginar que devia fer una mica de por la cosa: espelmes, fotos antigues, objectes vells, sense llum a les cases, campanes tota la nit “cridant a morts”... I així passaven tota la nit, en vetlla, menjant , bevent i recordant; deixant-se sentir la pena, el dolor i la ràbia per les morts recents en un ambient acollidor, càlid i de confiança. Com en el dia a dia no tenien gaire temps per a res més que ocupar-se de laquí i el ara i de l’hora de sopar, l’entrada a la tardor era un bon moment per a fer-ho. Segurament, les persones religioses resaven a Deu per que els tingués en la seva gloria. I , sobretot, s’explicaven històries de l’avi , la tia, la iaia o la veïna Paquita. A vegades eren històries divertides. D’altres, feien posar tristes, però, per sort, la Castanyada és una festa també per a nens!: per una banda se’ls estava permès saber de la mort sense més importància, de les emocions que mou i que és part inevitable de la vida; i per altra, els infants eren els que s’encarregaven (de forma involuntària) de córrer, jugar, fer fressa i demanar més castanyes i mes panellets de pinyons i d’ametlla, que es la millor manera de recordar als morts: amb una celebració de la vida!
L’endemà, tots sants, la costum era, i per algunes cases encara ho és, anar a l cementiri a portar flors. I si la pena ja s’ha traspassat , portar les flors se m’imagina com un moment d’agraïment i amor a tot allò de virtuós que ens deixen les persones que ja no hi són.
Bona Castanyada a tothom!
Fonts: Viquipèdia, Xtec, altres informacions trobades a la xarxa i anys d’experiència en celebracions de castanyades i vigílies de Tots Sants.
No deixeu de visitar el seu blog, hi trobareu informació i recursos molt interessants sobre l'educació i les emocions infantils.
